Acabo de veure la pel.lícula de la biografia de Enid Blyton en versió original i he quedat "morta ". Per a mi aquesta autora anglesa ha estat la reina de la literatura infantil i juvenil. Gràcies a ella he gaudit de moltes hores de lectura, i no per obligació, sinó per plaer.
Abans dels 12 anys ja m´havia llegit tota la col.lecció de " Los cinco " i "los siete secretos". Més endavant "La torres de Malory" i " La escuela de Santa Clara".
Totes les col.leccions m´agradaven molt, però " las aventuras de los cinco " d´una manera especial: la història sempre començava quan els protagonistes arribaven a casa del seu tiet " tio Quintin " a passar les vacances. L´escenari era un petit poble costaner d´Anglaterra .El tiet era un savi que sempre estava molt ocupat dins del despaxt i els hi havia posat una barqueta a la seva disposició per accedir a una petita illa que hi havia allà a prop.
Com que jo vivia en una ciutat mitjana on no hi havia lloc per totes aquestes aventures, em sentia absolutament fascinada per aquest grup de quatre nens i un gos que passaven les vacances envoltats de natura, en un món sense adults, castells amb passadissos secrets, mapes de llacs on s´amagaven tresors, contrabandistes i tot tipus de perills que sempre acabaven per resoldre.
Devia tenir tretze o catorze anys quan em vaig "enganxar" a " Las torres de Malory" i "La escuela de Santa Clara". Eren històries que passaven en un internat de nenes de classe alta on les protagonistes vivien unes aventures apassionants.
El cas és que la biografia de l´autora la mostra com una dona despreciable ,inmadura i insegura que no tenia ni el més mínim instint maternal, alcohòlica, adúltera i amb una personalitat tremendament complexa. Sembla ser que va quedar profundament traumatitzada per l´abandonament dels seu pare quan tenia dotze anys i als disset va marxar de casa per no tornar mais més. Alguns han aprofitat per voler veure en els seus llibres estereotips racistes i classistes. Bé , hem de tenir en compte que en la època en que es van escriure aquestes obres, la globalització no era precisament el valor dominant.
També Mark Twain va decidir que a Tom Sawyer el borratxo i el lladre seria l´indi . Més estereotips racistes que hi ha a Les aventures de Tom Sawyer! on a cada casa hi havia uns quants esclaus negres amb qui els nens i nenes blancs tenien prohibit relacionar-se...!! Bé, era el reflexe dels valors d´una determinada època i haig de dir que "Les aventures de Tom Sawyer" em van ajudar molt a establir relacions a les classes d´història . En aquest sentit no penso que s´hagi d´anar a buscar més enllà.
Ben mirat, potser sí que hi havia coses estranyes en els llibres de Blynton si ens posem a pensar què feien tots aquells nens i nenes autosuficients, que voltaven sols o estaven internats? on eren els seus pares ? per què sempre estaven vigilats per algun tiet esquerp o algun tutor a qui feien més nosa que servei ? De petita , el fet que aquests nens tinguessin tanta llibertat i estiguessin tot el dia ficant-se en problemes envoltats de gossos i altres mascotes, em causava més enveja que una altra cosa, però un cop analitzat aquest fet que és una constant en tota la seva obra i després de conèixer la seva vida, se m´acut pensar que va ignorar en la seva obra allò que en el món real li havia causat dolor.L´adult.
També comprenc millor aquesta constant en la continuïtat dels personatges que tanta seguretat em donava a mi de petita: saber que en el proper llibre em tornaria a trobar amb aquells personatges que ja coneixia i m´estimava, de la mateixa manera que l´autora sabia que la continuïtat que ella no va tenir és la que dóna seguretat als infants.
Segons la biografia , la seva obra va estar vetada durant molts anys a la BBC per ser considerada una obra de segona classe, un gènere d´aventures sense cap mena de valor literari.
Com que no sóc cap experta no em posaré a valorar la qualitat literària de les obres de Blyton, però ningú no pot negar que van marcar a tota una generació. A mi, "Los cinco " em van convertir en una lectora compulsiva. Enid Blyton sabia com fer-me sentir part de les aventures que relatava. Mentre llegia em sentia com una més, com la "sisena" d´aquells nens anglesos que, mirant-los ara amb ulls d´adult , haig de reconèixer que són una mica estereotipats, però em sentia absolutament captivada seves personalitats quan encara era una nena.
La seva pròpia filla afirma en la biografia i referint-se a la seva mare: " El secret del seu èxit és que escrivia com una nena amb habilitat d´adult" .
Jo devia tenir uns vuit anys quan algú em va regalar el primer llibre de " los cinco " . En Joan, deu anys més gran que jo, em va veure llegir i em va preguntar:
- t´agrada ?
-M´encanta !! ara ja l´estic acabant.
Em va fer pujar a la seva habitació i va treure de sota el llit una capsa de cartró amb tota la col.lecció de Los cinco. - Són per a tu, em va dir. Jo ja fa anys que els he llegit. Cuida´ls.
De Los cinco vaig passar a Los siete secretos, de Los siete secretos a Las torres de Malory, després La escuela de Santa Clara .Vaig passar sense adonar-me´n de Enid Blyton a Gardner, Levine, Broca, Damasio i Teberosky.També Arturo Pérez-Reverte.
Potser seria igualment una apassionada de la lectura si no m´hagués creuat amb les obres de Blyton , però en aquest cas va ser ella i no una altra, la que em va acostumar a anar sempre amb un llibre sota el braç.
Carme Rider
Jo també era una lectora compulsiva d'Enid Blyton. No sabia res de la pel·lícula, ja investigaré. El que sí que et puc dir és que a la teva ciutat mitjana hi havia afortunats i afortunades que podiem jugar a los cinco, fins al punt que ens tornàvem quin dels gossos de la colla faria de Tim cada setmana...
ResponEliminaPer cert, els meus llibres de "los cinco" van anar a parar a una escola de l'altiplà de Bolívia: espero que segueixin passant aventures.