L´ELOGI A L´EDUCACIÓ SALVATGE I " EL TRANSTORN PER DÈFICIT DE NATURALESA"

Us recomano dues lectures lleugeres i refrescants per aquest estiu. De fet, les dues parlen del mateix: de la necessitat d´allunyar els infants del món artificial que els estem construint i la urgència de retornar-los a la natura.

Les seves consideracions en relació al TDAH i altres transtorns no tenen pèrdua i ens han d´ajudar a aturar la medicalització infantil.

EDUCAR EN VERDE
Heike Freire

L´autora parla de PEDAGOGIA VERDA. No sé si és aquest el nom que li hem de posar, ni tant sols acabo de comprendre per quin motiu parlem del color verd sempre que ens referim a la natura, quan en realitat la natura és verda, però també de molts altres colors.


En qualsevol cas -nomenclatures a part- l´autora apela al concepte de natura a partir d´una interessant reflexió sobre educació , vida moderna i la necessitat de " rescatar " als infants de l´excés de civilització al que estan sotmesos.

"Si hace cien años la educación era un acto pensado para sacarnos del salvajismo, quizás ahora nos tenga que llevar de nuevo a la vida salvaje, debido a todo lo que nos hemos alejado de ella."

Freire assevera que aquesta mutació social no només atempta contra els ritmes psicobiològics de l´infant, sinó que també atempta contra els principis bàsics de les seves construccions mentals. Fa referència a un concepte molt interessant - BIOFILIA - entesa com l´atracció innata que tenen els infants cap a tot allò que té vida . En canvi , viuen en un món revestit de ciment i se´ls va inculcant que higiene vol dir eliminar vida ( no formiques, no pinassa, no fulles seques...) per tant, a través de l´educació van construint uns esquemes mentals diametralment oposats als principis bàsics de la seva existència- BIOFÒBIA- i això, diu Freire , crea disfuncions en un percentatge molt alt.

Els conceptes " Arrest domiciliari compensat amb tecnologia" i "Compensar el sedentarisme a base d´activitats motrius dirigides " són dos punts que m´han generat molta reflexió: Freire parla de la importància de tenir estones de joc autònom en un entorn natural que generin experimentació, construcció de materials, observació...doncs segons l´autora és l´única manera d´aconseguir elaboració de pensament propi que repercuteix, indiscutiblement, en una millora de la concentració.

Evidentment, no hem d´atribuir tots els símptomes de falta de concentració i hiperactivitat al dèficit de natura, hi ha altres factors socials i educatius que també cal tenir en compte. Però  ja comença a ser hora de fer propostes pedagògiques que demostrin que el què necessiten aquests infants no són pastilles, sinó viure en un món que respecti la seva naturalesa i les seves necessitats de desenvolupament.

LAST CHILD IN THE WOODS
Richard Louv

Richard Louv utilitza el terme " transtorn per dèficit de naturalesa" per agrupar una sèrie de símptomes que van des de la depressió a l´estrès, TDH, ansietat....i que segons ell, són la conseqüència d´una educació massa artificial , on l´infant creix en espais massa tancats, amb massa televisió, sorolls , joguines electròniques...en definitiva: amb un excés d´estimulació sensorial i cognitiva plena d´activitats dirigides que no deixen lloc ni espai per a l´elaboració personal ni la imaginació.


La seva intenció no és inventar-se una nova patologia susceptible de ser diagnosticada, sinó advertir-nos dels perills que comporta aquest tipus d´educació on la natura és més una abstraccció que una realitat tot convidar-nos a prendre mesures .

El " transtorn per dèficit d´atenció" , associat  a desordres en l´estructura cerebral,  està molt relacionat amb un excés de televisió . Però les hores d´exposició a la pantalla, diu Louv , no és més que un petit exemple de com s´ha transformat la nostra forma de vida : en poc més de mig segle hem passat d´una societat rural a una altra totalment urbanitzada i molts experts asseguren que molts dels cervells dels nostres infants no estan preparats  per processar l´excés d´estimulació que se´n deriven de tots aquests canvis. 

Per tant , hem d´entendre que el TDA-H no és un desordre de tipus neurològic , sinó un desordre de tipus social-educatiu. És una resposta conductual a una educació que no té en compte ritmes ni necessitats.

Penso que aquest autor americà ens aporta evidència empírica suficient  per fer-nos concloure que si el problema no és neurològic sinó social-educatiu , no s´ha d´abordar des de la  neurologia , sinó des d´una intervenció pedagògica fonamentada en la sociologia.