dimecres, 6 de febrer de 2013

A PROPÒSIT DEL PROTOCOL DE DETECCIÓ DEL TDAH


Fa uns anys, el Col.legi de Logopedes , davant de la creixent demanda i la gran quantitat d´infants que eren derivats des de l´escola als serveis de logopèdia i al Creda per tal de ser diagnosticats d´un possible "trastorn de la parla ", va dur a terme una molt encertada iniciativa que va consistir en l´elaboració d´un interessantíssim material que porta per nom L´ús del llenguatge a l´escola .


Aquest document, que va adreçat als mestres, té com a primer objectiu, fer-nos veure que alguns alumnes poden presentar deficiències en l´àmbit lingüístic i poden necessitar, per tant , la intervenció especialitzada de professionals en la matèria; però molts d´altres - la majoria - presenten retards per manca de referent o per immaduresa. A aquest gran grup, no els cal un diagnòstic ni un suport específic, sinó un disseny acurat d´estratègies metodològiques i organitzatives que garanteixin un desenvolupament adequat del llenguatge.
El document, fa una anàlisi exhaustiva del que ha de ser el llenguatge a l´aula i ens recorda la presència que aquest ha de tenir en el desenvolupament de la jornada escolar.
Finalment, ens presenta tot un seguit d'estratègies metodològiques i organitzatives acompanyades d'exemples per a dissenyar activitats d'ensenyament-aprenentatge útils per al conjunt d'infants i, molt especialment, per a l'alumnat amb dificultats en l'àmbit lingüístic i comunicatiu.
No cal dir que a les escoles que s´ha utilitzat aquest document per a la reflexió de la seva pràctica diària, el nombre de derivacions ha disminuït de manera molt considerable. Em pregunto si també hauria disminuït el nombre de derivacions, si el Col.legi de Logopedes , en comptes d´elaborar aquesta guia didàctica, hagués optat per oferir als docents un protocol de detecció del " trastorn de la parla."


Comparteixo el plantejament base del Departament d´Ensenyament, d´oferir als docents eines per a la identificació de les dificultats d´aprenentatge. Una altra cosa és valorar si posar a l´abast dels docents tot tipus de protocols de detecció de possibles trastorns  - Dislèxia, , TDAH , autisme....- , és la millor manera de preparar als mestres per afrontar el repte que suposa el disseny d´una intervenció educativa adequada davant de certes dificultats d´aprenentatge; o bé, pot contribuir a que mestres i professors recorrin a aquestes eines de manera precipitada , sense haver esgotat la cerca d´estratègies per al gaudi i millora de la pràctica educativa.


En la meva opinió, mestres i professors no podem quedar-nos de braços creuats esperant l´arribada dels protocols als centres o utilitzar-los massa a la lleugera, per dos motius :




En primer lloc, perquè estarem contribuint a la promoció d´aquest trastorn; doncs encara que la teoria indiqui que la funció del mestre és només la d´una primera detecció, tots sabem que, a efectes pràctics, tenim una funció diagnòstica i força concloent.
A més a més, no podem oblidar que estem parlant d´un protocol basat en un senzill qüestionari que pren com a referència els criteris del DSM i que accepta la vessant neurològica com a causa única, ignorant que no hi ha consens professional ni sobre la existència real de trastorn, ni sobre el seu origen, ni sobre la seva detecció, ni sobre el seu tractament; per tant, el projecte té moltes possibilitats d´anar farcit de males praxis i de falsos positius amb les greus conseqüències que això comporta , que són  l´etiquetatge i la medicalització infantil.


En segon lloc, perquè l'escola, com a espai de socialització dels infants, ens permet conèixer als alumnes i observar la seva conducta en tot el seu context . A l'escola, mestres i alumnes ensenyem i aprenem, ens expliquem sentiments, tenim experiències conjuntes.... ens trobem com a persones i convivim. Són en aquests moments educatius on es mobilitzen els processos d'ensenyament i d'aprenentatge de l´infant. Jo penso que la nostra responsabilitat com a mestres no és detectar trastorns , sinó "redescobrir " com podem aprofitar les activitats diàries per treballar el desenvolupament de les diferents habilitats i dissenyar situacions educatives especialment adequades per a les diferents individualitats. 


Sempre es donarà el cas de l´alumne que malgrat tot, necessitarà una intervenció especialitzada i fins i tot, un diagnòstic; llavors el derivarem - però amb un informe descriptiu, de collita pròpia, que per això som professionals de l´educació i coneixem a l´infant-. 
 
Estic del tot convençuda que és impossible que tinguem un tant per cent tan alt de la població infantil amb trastorns mentals.
Si és així, potser haurem de començar a parlar de pandèmia. Però si no és així, ja és hora que  mestres, professors i pedagogs, agafem el timó i demostrem a la indústria farmacèutica que som capaços de donar resposta a les necessitats dels nostres infants.