dissabte, 27 de juliol del 2013

A TRENC D´ALBA


Quina dolça sensació veure sortir el sol contemplant el poder d´aquesta extensió de blau infinit que a estones em fascina i a estones m´espanta… deixar-se viure, no obligar-se  a res, no tenir  més desig que el de continuar essent partícep de l´exaltació del paisatge.

La natura m´és donada, m´envaeix amb la seva quietud. Per més eixordidora que sigui la remor de les onades, el seu assossec m´ envolta i serena la meva ànima.

El tapís platejat comença a dibuixar-se damunt l´aigua encara fosca;  em vol recordar que la natura es transforma al mateix ritme que avança el camí de la vida. Les gavines fent solcs en l´aire de l´albada  semblen  mostrar-me el camí cap a la conquesta de la llibertat.
És una calma tan agradable que fa una mica de por, perquè em convida a desprendre´m  del brogir interior, però al mateix temps m´incita a trobar-me amb mi mateixa i em fa sentir en possessió d´un bé tan singular com irracional:  la bellesa de la creació que no em  jutja ni em demana explicacions,  doncs formo part d´ella.
I trobo la llibertat. 
 Carme Rider