dilluns, 17 de març de 2014

FERIT, PERÒ NO VENÇUT


M´han fet arribar la informació sobre la presentació del llibre " L´obediència ja no és una virtut " que tindrà lloc el 25 de març a Amics de la UNESCO. 




Lourenço Milani, un rector del poble d'Itàlia, Barbiana que va ocupar-se d´aquells joves adolescents que havien abandonat l´escola. Molts d´ells van arrribar a ser persones de cultura i professionals reconeguts amb responsabilitats.
 El nostre sistema escolar està farcit de casos d´alumnes amb capacitat que abandonen. Els anomenem fracàs escolar, quan hauríem de començar a pensar que el fracàs es nostre, per no saber trobar alternativa que afavoreixi el desenvolupament de nois i noies que no connecten amb l´escola perquè viuen en un ambient desfavorable. 
Milani no va dissenyar sistema pedagògic, però segurament va ser un home estudiós i culte que va proporcionar als adolescents una figura de referència i no només els va  ajudar  a identificar i desenvolupar les seves capacitats, sinó que va ensenyar-los  a  trobar el sentit  a l´aprenentatge, a la cultura...a la vida. 

He llegit Estefan Vanistendael  i Michel Mancieaux en el llibre " Ferit, però no vençut " Aporten una fantàstica visió sobre la resiliència que hauria de servir de bastida per enfocar  la importància de l´escolta, sobretot en escoles i instituts d´ambients desfavorits. 
El desglossament que fa  Vanistendael  dels factors que afavoreixen el desenvolupament de les conductes resilients és sumament interessant,  però sobretot m´ha cridat l´atenció com aborda el tema de la importància de donar sentit a la vida.
Explica que sovint, donem molta importància a la identificació de les capacitats. Si bé aquest fet és necessari, de res serveix si abans no s´ha sabut trobar un sentit a la vida. Trobar  el sentit de la vida i ensenyar als adolescents a trobar-lo, té per força un component d´espiritualitat, però al mateix temps un alt valor educatiu, doncs per donar  sentit a l´esforç, a l´aprenentatge, a la cultura....primer s´ha de trobar el sentit a  la vida. I això també és pedagogia. 
La recerca del paradís o d´un món perfecte és sempre present, sobretot en la societat occidental, tot i que de vegades, n´és inconscient. Això influencia una gran varietat d´àrees que van des de la publicitat a l´oci....


Ja fa molt de temps que els homes es van adonar que el paradís terrenal era un ideal inaccessible. El paradís terrenal és, en el millor dels casos una il.lusió que ofereix consol a curt termini i en el pitjor, una alienació cruel que hom vol aconseguir a través de la drecera il.lusionària de les drogues o de la violència.
Moltes atrocitats s´han comès en nom d´una promesa del paradís terrenal i en nom de les solucions radicals als nostres problemes, proposades per dictadors, ja siguin de dretes o d´esquerres.

La crueltat d´aquesta alienació és que, des del punt  de vista del ideal paradís , totes les nostres ferides, defectes semblen només una pèrdua i un malbaratament que sols augmenten amb el pas dels anys. 

Jesucrist no va venir a ajudar-nos a trobar el paradís aquí a la terra, encara que moltes vegades sigui interpretat d´aquesta manera. El missatge de Crist és un altre. Ell ens va ensenyar que no hi ha necessitat de buscar una vida com la que havíem tingut abans que no fos trencada. Crist ens va alliberar d´aquesta profunda alienació marcant-nos una nova possibilitat: la nostra vida trencada, les nostres ferides, es poden transformar en una nova vida inesperada. Va revelar que a la fi, sigui el que sigui el que ens passi, la vida és més forta que la mort. Que les ferides poden transformar-se en nova vida i que l´esperança és realment part de la vida. 

Això no justifica ni glorifica el sofriment, però pot ajudar a alleugerir la desesperació de les ferides quan sembla que són una pèrdua total. 


Aquest brillant acompliment  de la resurrecció de Crist forma part del seu missatge. Crist no va venir a donar sentit a la nostra mort, sinó que va voler donar sentit a la nostra vida. 

Aquest missatge es pot llegir en clau confessional o només en clau de desenvolupament personal, però cal incorporar-lo i transmetre´l .
Saber escoltar no és només acompanyar. Sembla que acompanyem...en el sentiment.
En primer lloc, ens cal fer un exercici d´acceptació total - la qual cosa no vol dir acceptar certes conductes- , ens cal garantir que l´adolescent tingui un adult de referència, ens cal identificar les seves capacitats, però sobretot...ens cal ensenyar-los a trobar sentit a la vida.

Cap comentari: