divendres, 22 de juliol del 2011

L´ANACRONISME DEL SISTEMA EDUCATIU

Mestres i professors del segle XX , formant els futurs ciutadans  del segle XXI amb un model d´organització  escolar dissenyat  al  segle XIX.
Ken Robinson ,  especialista en creativitat i atenció personalitzada dels alumnes ens presenta  un vídeo ple d´humor on  ens ofereix elements de debat  sobre la realitat actual dels nostres sistemes educatius,les transformacions que ha patit la societat des de que es va dissenyar l´escola  que ara coneixem, i els canvis als quals ens haurem d´enfrontar per oferir un veritable suport individualitzat que ajudi a l´alumnat a descobrir i desenvolupar les seves habilitats. 
Existeix realment el TDH? Qui el pateix ? és la medicació la millor solució?  he vist molts mestres rebre aquest tipus de diagnòstics amb un cert descans, quan en realitat, del què ens allibera  un diagnòstic és de la responsabilitat que suposa pensar que l´infant  està éssent víctima  del nostre propi fracàs.



Tot i així, els engranatges  del nostre sistema educatiu reaccionen amb molta lentitud davant dels canvis socials:  quan sembla que ja hem estat capaços de desenvolupar  organitzacions i estructures amb capacitat d´afrontar nous reptes,  surgeixen noves qüestions que exigeixen altres tipus  d´adaptacions.
De moment, només s´han  pres mesures d´urgència a partir de  dades extretes de forma descontextualitzada de determinats centres  educatius i països. Són mesures que no podran satisfer les exigències que plantegen al sistema educatiu els sectors financers i econòmics, perquè no han tingut en compte el context global ni aporten una veritable renovació pedagògica.
Els governs, a falta de  poder canviar la mentalitat dels mestres i fer aportacions  que tinguin una incidència directa  en el treball que es fa dins les aules, opten per organitzar el sistema a base de lleis i decrets que no tenen per si sols cap capacitat de canvi.I a manca de visió de conjunt i direcció pedagògica , cada mestre va aplicant  mesures individuals basades en la intuició i la bona voluntat . I encara ens preguntem per què no ens acabem d´ensortir....

A vegades , les propostes de Ken Robinson són rebudes com el planteig d´un sistema on no hi ha normes, on cada alumne/a fa el què vol , I no !  els infants necessiten normes , hàbits i límits . Hem d´exigir- lis que s´esforcin i que rendeixin al màxim;però tot aprenentatge neix de la motivació, amb avorriment no hi ha esforç, l´esforç no pot anar deslligat de les ganes d´aprendre. I si no ajudem als alumnes a identificar les seves capacitats, si nosaltres mateixos no les identifiquem,si ens entossudim en que tots han de fer el mateix, a la mateixa hora i de la mateixa manera, mai podrem conèixer els diferents potencials i donar resposta a les diferents necessitats . Els estarem destinant doncs al fracàs. A un fracàs que a més d´escolar, comporta també un fracàs social i personal.

El programa REDES, que s´emet els diumenges a les 21.30 del vespre per TV2,  tracta tot sovint  temes educatius. Algunes vegades, des d´una perspectiva social, altres aporta una fonamentació científica i evolutiva a diferents aspectes de l´aprenentatge:
 
TED-¿MATAN LAS ESCUELAS LA CREATIVIDAD? Ken Robinson





 




 

dijous, 14 de juliol del 2011

EN MEMÒRIA DE CÀSTOR PÉREZ.

 Aquest any la cantada d´havaneres de Calella de Palafrugell ha quedat orfe: el passat mes de novembre ens va  deixar un gran  mestre de la cançó marinera  i del cant de taverna, Càstor Pérez.
El pare de la ja reconeguda cantant Sílvia Pérez Cruz,  ha estat un gran impulsor de la tradició popular catalana a través d´aquest gènere que ens ha arribat de l´altra banda del mar i que representa un nexe entre dues cultures germanes

La interpretació que fan pare i filla de la peça "Vestida de nit " és d´una sensibilitat que treu els sentits... 


Sense tu queden les nits d´estiu a la taverna de la Bella Lola; ens sentim hereus del teu mestratge.
Gràcies,Càstor.
Enguany la Sílvia Pérez ha tornat a cantar aquesta bonica havanera acompanyada de la guitarra de  Lluís Bofill.
Sempre ens quedarà la veu d´aquesta jove palafrugellenca, que amb el mateix sentiment ens canta una havanera o les Corrandes de l´exili, un tango o una peça del flamenc més pur i genuí.
I és que la família Pérez-Cruz ha sabut entendre que el veritable patrimoni cultural és aquell que sap trobar una identitat pròpia entre la nostra cultura d´origen i la llengua i tradicions del lloc on estem immersos. I que aquesta pluriculturalitat és precisament la que ens fa més rics i al mateix temps, més lliures. 
Què no ho hem d´aconseguir això , a les escoles ? què no hem de poder dir que no es tracta de triar en quina llengua volem aprendre , quan tenim una realitat social que ens permet aprendre´n dues? ho diuen els sociòlegs, els neuròlegs, els pedagogs...qui més  ho ha de dir? 
Que obrir-se a noves llengües i cultures no resta, sinó suma. 
I que de la bonica barreja de pobles , en surten manifestacions artístiques tan delicioses com aquesta: