Cada època i cada societat
té les seves formes d’ignorància corresponents. La nostra sembla un compendi entre la ineptitud educativa i la necessitat d’indulgència.
Som
una societat obsessionada en preparar els nostres joves per al domini de múltiples competències sense adonar-nos que el saber moltes
coses no constitueix veritable experiència ni comprensió del món si es viu instal.lat en una rutina materialista, ociosa i buida de
veritable sentit de vida.
Recentment, he llegit el llibre ELS ESCARXOFATS, de Michele Serra.
Ed.La Campana
El
narrador és un pare de cinquanta anys que expressa els seus pensaments a partir de la incomunicació amb el seu fill de
dinou. Descriu una adolescència d’allò més lamentable i al mateix temps, trasllada el contingut de la novel·la a una realitat
social col·lectiva: l’enorme desconnexió entre pares i fills i la descompensació entre les llibertats donades i les responsabilitats assumides.
“On s’és vist un món
on els vells treballen mentre els joves dormen?”
“On
ens vam perdre?”
Es
pregunta l’autor.
Sigui
com sigui, ens urgeix retrobar-nos i la decisió del Departament d’Ensenyament
de fomentar el desenvolupament d’actituds de ciutadania per part dels
adolescents a partir d’accions que els permetin posar en joc els seus
coneixements i capacitats al servei de la comunitat; la trobo més que lloable.
Una
altra cosa serà veure si els valors de servei a la comunitat i els de compromís
cívic es poden aprendre i interioritzar a l’adolescència només a partir d’una
assignatura obligatòria que cal aprovar.
“Es tracta d’incorporar-ho en el currículum
com una matèria més, amb el mateix rigor de programació i d’avaluació. No es
tracta de fer una bona obra, com si fóssim en l’escoltisme”, va indicar l'Hble consellera.
Reincidim
en pensar que TOT TÉ UNA SOLUCIÓ TÈCNICA
i que per a cada problema hi ha un especialista que el pot resoldre.
Certament,
l’adolescència és el millor moment per incidir en l’escala de valors que
marcaran la vida adulta i no hem de negar que molts d’aquests estudiants que
hagin de cuidar avis o ajudar a fer els deures a la canalla descobriran un món
que ignoren; però també és cert que les primeres actituds de ciutadania
comencen a gestar-se a la infància. Sense voler contraposar escola i família sinó presentar-les com dos espais complementaris, cal dir que el nucli familiar és el millor lloc per educar-se
en el civisme solidari, fent companyia als propis avis d’una manera habitual, ajudant als germans petits, o col·laborant amb
els seus pares en les tasques domèstiques.
Hi ha famílies que comparteixen cotidianeïtat i complicitats, sense caure en l’amiguisme. Els joves que des d’infants són partíceps d’aquesta manera de fer, aquesta assignatura els pot ajudar a entendre millor les necessitats de la seva comunitat i els obrirà la porta al món del voluntariat més enllà de l’actitud de col.laboració familiar; doncs els bons hàbits practicats en família segons valors adoptats, seran la bastida per a la reflexió i el diàleg racional sobre els valors a l'escola secundària.
Hi ha famílies que comparteixen cotidianeïtat i complicitats, sense caure en l’amiguisme. Els joves que des d’infants són partíceps d’aquesta manera de fer, aquesta assignatura els pot ajudar a entendre millor les necessitats de la seva comunitat i els obrirà la porta al món del voluntariat més enllà de l’actitud de col.laboració familiar; doncs els bons hàbits practicats en família segons valors adoptats, seran la bastida per a la reflexió i el diàleg racional sobre els valors a l'escola secundària.
Però també hi ha famílies molt desorientades:
Algunes d’elles, pensen que oferir als fills
temps de qualitat és sinònim de planificar de manera compulsiva tot tipus
d’activitats fora de la llar, com si aquest element fos l’únic element sobre el que es
pot sustentar la construcció d’un vincle sòlid.
Altres, basen el fet educatiu en l’adquisició d’autonomia i abusen de colònies
i estades a l’estranger, sense transmetre els valors de convivència i
d’acceptació incondicional dels seus.
I les darreres, les que han dimitit directament de la seva funció, fan pujar petits insolidaris
individualistes incapaços d’assumir cap responsabilitat.
Podrà fomentar el compromís dels joves vers els
altres i, sobretot, vers la seva pròpia educació i creixença amb implicació íntima i ferma?
L'educació secundària hauria de fomentar un servei a la comunitat que partís del compromís voluntari de l'adolescent que observant al seu voltant, estigui en disposició d'assumir una responsabilitat concreta al servei de la comunitat: família, escala-veïns-carrer,
escola-barri-municipi. Atès que en el servei a la comunitat és important iniciar-se al costat dels altres, aquestes responsabilitats es podrien assumir de manera grupal i per torns organitzats.
L'institut hauria de ser el lloc d'intercanvi d'experiències, de pràctica compartida, de guiatge i orientació personalitzada.
Abocar esforços per ensenyar allò que ja s’hauria
de portar de casa, constata un fracàs social
davant el qual l’escola no pot actuar amb tecnicismes ni obligatorietats, llevat que volguem tornar al servei obligatori. La seducció, la motivació i el compromís són conceptes que necessiten la
confluència de molts factors: des de la seguretat emocional infantil,
a les expectatives i reconeixement social de la necessitat humana del desig de
ser útil; però sobretot, subsisteixen de debò quan són descoberts, no imposats.
