SERVEI COMUNITARI - SERVEI OBLIGATORI

Cada època i cada societat té les seves formes d’ignorància corresponents. La nostra  sembla un compendi entre la ineptitud educativa i la necessitat d’indulgència.

Som  una societat obsessionada en preparar els nostres joves per al  domini de múltiples competències sense  adonar-nos que el saber moltes coses no constitueix veritable experiència ni comprensió del món  si es viu instal.lat  en una rutina materialista, ociosa i buida de veritable sentit de vida. 

Recentment, he llegit el llibre ELS ESCARXOFATS, de Michele Serra. 
Ed.La Campana

El narrador és un pare de cinquanta anys que expressa els seus pensaments a  partir de la incomunicació amb el seu fill de dinou. Descriu una adolescència d’allò més lamentable i al mateix temps, trasllada  el contingut de la novel·la a una realitat social col·lectiva: l’enorme desconnexió entre pares i fills i la descompensació entre les llibertats donades i les responsabilitats assumides.

“On s’és vist un món on els vells treballen mentre els joves dormen?”

“On ens vam perdre?”

Es pregunta l’autor.

Sigui com sigui, ens urgeix retrobar-nos i la decisió del Departament d’Ensenyament de fomentar el desenvolupament d’actituds de ciutadania per part dels adolescents a partir d’accions que els permetin posar en joc els seus coneixements i capacitats al servei de la comunitat; la trobo més que lloable.

Una altra cosa serà veure si els valors de servei a la comunitat i els de compromís cívic es poden aprendre i interioritzar a l’adolescència només a partir d’una assignatura obligatòria que cal aprovar. 

“Es tracta d’incorporar-ho en el currículum com una matèria més, amb el mateix rigor de programació i d’avaluació. No es tracta de fer una bona obra, com si fóssim en l’escoltisme”, va indicar l'Hble consellera.

Reincidim en pensar que  TOT TÉ UNA SOLUCIÓ TÈCNICA i que per a cada problema hi ha un especialista que el pot resoldre. 

Certament, l’adolescència és el millor moment per incidir en l’escala de valors que marcaran la vida adulta i no hem de negar que molts d’aquests estudiants que hagin de cuidar avis o ajudar a fer els deures a la canalla descobriran un món que ignoren; però  també és cert que les primeres actituds de ciutadania comencen a gestar-se a la infància. Sense voler contraposar escola i família sinó presentar-les com dos espais complementaris, cal dir que el nucli familiar és el millor lloc per educar-se en el civisme solidari, fent companyia als  propis avis d’una manera habitual, ajudant als germans petits, o col·laborant amb els seus pares en les tasques domèstiques. 

Hi ha famílies que comparteixen cotidianeïtat i complicitats, sense caure en l’amiguisme. Els joves que des d’infants són partíceps  d’aquesta manera de fer,  aquesta assignatura els pot ajudar a entendre millor les necessitats de la seva comunitat i els obrirà la porta al món del voluntariat més enllà de l’actitud de col.laboració familiar; doncs els bons hàbits practicats en família segons valors adoptats, seran la bastida per a la reflexió i el diàleg racional sobre els valors a l'escola secundària.

Però també hi ha famílies molt desorientades: 

Algunes d’elles, pensen que oferir als fills temps de qualitat és sinònim de planificar de manera compulsiva tot tipus d’activitats fora de la llar, com si aquest element fos l’únic element sobre el que es pot sustentar la construcció d’un vincle sòlid. 

Altres, basen el fet educatiu en  l’adquisició d’autonomia i abusen de colònies i estades a l’estranger, sense transmetre els valors de convivència i d’acceptació incondicional dels seus. 

I les darreres, les que han dimitit directament de la seva funció, fan pujar petits insolidaris individualistes incapaços d’assumir cap responsabilitat. 

Podrà aquesta nova assignatura, trencar la dualitat entre el deure i la diversió? 

 

Podrà fomentar el compromís dels joves vers els altres i, sobretot, vers la seva pròpia educació i creixença amb implicació íntima i ferma?

 L'educació secundària hauria de fomentar un servei a la comunitat que partís del compromís voluntari de l'adolescent que observant al seu voltant, estigui en disposició d'assumir una responsabilitat concreta al servei de la comunitat: família, escala-veïns-carrer, escola-barri-municipi. Atès que en el servei a la comunitat és important iniciar-se al costat dels altres, aquestes responsabilitats es podrien assumir de manera grupal i per torns organitzats.

L'institut hauria de ser el lloc d'intercanvi d'experiències, de pràctica compartida, de guiatge i orientació personalitzada.

Abocar esforços per ensenyar allò que ja s’hauria de portar de casa, constata un  fracàs social davant el qual l’escola no pot actuar amb tecnicismes ni obligatorietats, llevat que volguem tornar al servei obligatori. La seducció, la motivació i el compromís són conceptes que necessiten la confluència de molts factors: des de la seguretat emocional infantil, a les expectatives i reconeixement social de la necessitat humana del desig de ser útil; però sobretot, subsisteixen de debò quan són descoberts, no imposats.