ALGUNES CONSIDERACIONS PERSONALS AMB RESPECTE AL TDAH

A continuació , recullo el contingut de la meva responència a la ponència del Dr Cornellà. 

Com a mestra, fa aproximadament vint anys  que sóc a les aules d´infantil, primària i també al primer cicle d´ESO. Com és previsible , cada nou curs escolar conec  alumnes diagnosticats .

El cas és que , certament, quan coneixes aquests nanos, el primer que es veu és  la seva impulsivitat, la seva falta de concentració i la seva conducta disruptiva que lògicament, dificulta la dinámica de l´aula.

Però  voldria fer-vos extensives unes reflexions personals, que són fruït de l´observació  diària del comportament d´aquests infants, dins i fora de l´aula. I el que jo he pogut observar és que molts d´ells  - i dic MOLTS perquè no són tots - són infants amb moltíssima vitalitat , creativitat, i sovint tenen una habilitat molt singular ; però aquesta habilitat no és la que el sistema escolar valora, o en el millor dels casos, la valora de paraula però a efectes pràctics, la ignora; no la promou. 

 
I d´una manera intuïtiva, em pregunto si aquest tipus de comportament, és en realitat un trastorn neurològic o és la resposta que donen alguns infants a un sistema educatiu que no té present les seves necessitats. I quan dic SISTEMA EDUCATIU, no em refereixo momés a l´escola, sinó també a la familia, al barri….a la societat en general…I als mitjans de comunicació, que també eduquen , i molt!

I  intento imaginar-me com ha de ser de dur per un infant amb una sèrie de necessitats tan especifiques, adaptar-se a un sistema tan homogeni on tots els alumnes han d´aprendre el mateix, al mateix temps i de la mateixa manera….. Però és més: fins i tot m´arribo a preguntar si realment s´ha de considerar un fet NO SALUDABLE , aquesta incapacitat per adaptar-se al nostre sistema escolar. I per aquest motiu em plantejo si el que necessiten aquest tipus de nens/es, són pastilles, o bé un sistema d´ensenyament que els ajudi a canalitzar i desenvolupar les seves habilitats.

Però, la meva experiència és que no tots els alumnes diagnosticats responen a aquest perfil creatiu: n´hi ha molts amb mancances afectives o familiars que també manifesten aquestes conductes,  

I davant d´aquest perfil de nens/es, també em pregunto  si el que necessiten són pastilles o bé una intervenció educativa adequada capaç de compensar, o si més no, incidir de manera positiva en aquests factors que  estan en desequilibri.

Recentment, el Departament d´Ensenyament – en el marc de la lluita contra el fracàs escolar , ens ha proporcionat una guia als docents (encara en fase d´esborrany)  que és el PROTOCOL D´IDENTIFICACIÓ DEL TDAH.  M´he entretingut a analitzar-la i a estudiar-la, però com que disposo de pocs minuts, només comentaré que , si bé em sembla absolutament encertat i necessari que als docents se´ns ofereixin eines d´identificació per tal de poder preveure les possibles dificultats d´aprenentatge per poder intervenir des d´edats primerenques,  també és cert s´hauria de valorar l´adequació de la mateixa. 

Per començar, els criteris de freqüència que es presenten - MAI , A VEGADES, SOVINT-  són per a mi , tan subjectius, que em fan pensar que  l´infant pot arribar a  ser TDAH  o no, en funció dels ulls que l´observen. 

Per altra banda, aquests ítems només es basen en els símptomes. Com a mestra , haig de dir que parlar d´una determinada conducta sense parlar del context, no té per a mi cap sentit.

I penso que aquí els docents tenim una gran responsabilitat a l´hora de conèixer cada alumne i les seves individualitats. 

I dic això perquè segur que molts de nosaltres ens hem trobat més d´una vegada que aquell alumne que dins l´aula és el més desmotivat; resulta que quan fem una activitat d´aprenentatge fora de l´escola, és el que destaca per la seva capacitat per a  resoldre problemes, plantejar hipótesis, fer-se preguntes o fins, i tot per agafar la responsabilitat del grup. Però sovint , els tenim tan etiquetats, que ja ni ens en adonem. O pitjor encara: com que normalment no es porta bé, el castiguem sense fer la sortida, sense adonar-nos que l´estem privant  d´una experiència de descobriment de les seves pròpies capacitats que potser, aquell nen/a, necessita més que cap altre.

A Darwin el van expulsar de l´escola. Dins de l´aula era un desastre. Segurament avui dia se l´hagués diagnosticat de TDAH. Però es va embarcar en el Beagle, i tot creuant el mar va fer la teoria més reveladora de la història de la humanitat. On va aprendre Darwin a classificar, ordenar, aïllar….a l´escola? NO. Perquè en aquell context no ho necessitava per a res i per tant, no hi havia motivació. Va aprendre a fer-ho quan les circumstàncies li exigien, quan va necesitar dominar aquests procediments matemàtics  per demostrar al món la seva hipòtesi.

Des d´aquí vull fer una proposta a tots els docents : que abans de recórrer al  qüestionari de detecció del Tdah per recollir la freqüència amb què un determinat alumne NO es concentra, NO s´organitza o NO es motiva,  ens obliguem a fer un exercici que tingui per objectiu  identificar  situacions en les que aquest mateix nano Sí es motiva i SÍ es concentra i SÍ s´organitza. Podem fer servir una senzilla  llibreta de camp per anar fent anotacions a partir de la nostra observació. 

 

Jo  estic  convençuda que si cadascú de nosaltres, els docents ; que en aquest cas som com les formiguetes d´un gran exercit , des de la nostra petita parcel.la, ens proposem fer aquest treball d´observació, podrem donar resposta  a les necessitats de molts infants, en comptes d´abocar-los al món de l´etiquetatge, que és un món on només compten les respostes i que ignora tot el que he anat esbossant al llarg de la meva intervenció.