Quina dolça sensació veure sortir el sol contemplant el poder d´aquesta extensió de blau infinit que a estones em fascina i a estones m´espanta… deixar-se viure, no obligar-se a res, no tenir més desig que el de continuar essent partícep de l´exaltació del paisatge.
La natura
m´és donada, m´envaeix amb la seva quietud. Per més eixordidora que sigui la remor de les onades, el seu assossec m´
envolta i serena la meva ànima.
El tapís
platejat comença a dibuixar-se damunt l´aigua encara fosca; em vol recordar que la
natura es transforma al mateix ritme que avança el camí de la vida. Les gavines
fent solcs en l´aire de l´albada semblen
mostrar-me el camí cap a la conquesta de la llibertat.
És una calma
tan agradable que fa una mica de por, perquè em convida a
desprendre´m del brogir interior, però al mateix temps m´incita a trobar-me amb mi mateixa
i em fa sentir en possessió d´un bé tan singular com irracional: la bellesa de
la creació que no em jutja ni em demana explicacions, doncs formo part d´ella.
I trobo la
llibertat.
Carme Rider
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada