ALGUNES CONSIDERACIONS PERSONALS AMB RESPECTE AL TDAH

A continuació , recullo el contingut de la meva responència a la ponència del Dr Cornellà. 

Com a mestra, fa aproximadament vint anys  que sóc a les aules d´infantil, primària i també al primer cicle d´ESO. Com és previsible , cada nou curs escolar conec  alumnes diagnosticats .

El cas és que , certament, quan coneixes aquests nanos, el primer que es veu és  la seva impulsivitat, la seva falta de concentració i la seva conducta disruptiva que lògicament, dificulta la dinámica de l´aula.

Però  voldria fer-vos extensives unes reflexions personals, que són fruït de l´observació  diària del comportament d´aquests infants, dins i fora de l´aula. I el que jo he pogut observar és que molts d´ells  - i dic MOLTS perquè no són tots - són infants amb moltíssima vitalitat , creativitat, i sovint tenen una habilitat molt singular ; però aquesta habilitat no és la que el sistema escolar valora, o en el millor dels casos, la valora de paraula però a efectes pràctics, la ignora; no la promou. 

 
I d´una manera intuïtiva, em pregunto si aquest tipus de comportament, és en realitat un trastorn neurològic o és la resposta que donen alguns infants a un sistema educatiu que no té present les seves necessitats. I quan dic SISTEMA EDUCATIU, no em refereixo momés a l´escola, sinó també a la familia, al barri….a la societat en general…I als mitjans de comunicació, que també eduquen , i molt!

I  intento imaginar-me com ha de ser de dur per un infant amb una sèrie de necessitats tan especifiques, adaptar-se a un sistema tan homogeni on tots els alumnes han d´aprendre el mateix, al mateix temps i de la mateixa manera….. Però és més: fins i tot m´arribo a preguntar si realment s´ha de considerar un fet NO SALUDABLE , aquesta incapacitat per adaptar-se al nostre sistema escolar. I per aquest motiu em plantejo si el que necessiten aquest tipus de nens/es, són pastilles, o bé un sistema d´ensenyament que els ajudi a canalitzar i desenvolupar les seves habilitats.

Però, la meva experiència és que no tots els alumnes diagnosticats responen a aquest perfil creatiu: n´hi ha molts amb mancances afectives o familiars que també manifesten aquestes conductes,  

I davant d´aquest perfil de nens/es, també em pregunto  si el que necessiten són pastilles o bé una intervenció educativa adequada capaç de compensar, o si més no, incidir de manera positiva en aquests factors que  estan en desequilibri.

Recentment, el Departament d´Ensenyament – en el marc de la lluita contra el fracàs escolar , ens ha proporcionat una guia als docents (encara en fase d´esborrany)  que és el PROTOCOL D´IDENTIFICACIÓ DEL TDAH.  M´he entretingut a analitzar-la i a estudiar-la, però com que disposo de pocs minuts, només comentaré que , si bé em sembla absolutament encertat i necessari que als docents se´ns ofereixin eines d´identificació per tal de poder preveure les possibles dificultats d´aprenentatge per poder intervenir des d´edats primerenques,  també és cert s´hauria de valorar l´adequació de la mateixa. 

Per començar, els criteris de freqüència que es presenten - MAI , A VEGADES, SOVINT-  són per a mi , tan subjectius, que em fan pensar que  l´infant pot arribar a  ser TDAH  o no, en funció dels ulls que l´observen. 

Per altra banda, aquests ítems només es basen en els símptomes. Com a mestra , haig de dir que parlar d´una determinada conducta sense parlar del context, no té per a mi cap sentit.

I penso que aquí els docents tenim una gran responsabilitat a l´hora de conèixer cada alumne i les seves individualitats. 

I dic això perquè segur que molts de nosaltres ens hem trobat més d´una vegada que aquell alumne que dins l´aula és el més desmotivat; resulta que quan fem una activitat d´aprenentatge fora de l´escola, és el que destaca per la seva capacitat per a  resoldre problemes, plantejar hipótesis, fer-se preguntes o fins, i tot per agafar la responsabilitat del grup. Però sovint , els tenim tan etiquetats, que ja ni ens en adonem. O pitjor encara: com que normalment no es porta bé, el castiguem sense fer la sortida, sense adonar-nos que l´estem privant  d´una experiència de descobriment de les seves pròpies capacitats que potser, aquell nen/a, necessita més que cap altre.

A Darwin el van expulsar de l´escola. Dins de l´aula era un desastre. Segurament avui dia se l´hagués diagnosticat de TDAH. Però es va embarcar en el Beagle, i tot creuant el mar va fer la teoria més reveladora de la història de la humanitat. On va aprendre Darwin a classificar, ordenar, aïllar….a l´escola? NO. Perquè en aquell context no ho necessitava per a res i per tant, no hi havia motivació. Va aprendre a fer-ho quan les circumstàncies li exigien, quan va necesitar dominar aquests procediments matemàtics  per demostrar al món la seva hipòtesi.

Des d´aquí vull fer una proposta a tots els docents : que abans de recórrer al  qüestionari de detecció del Tdah per recollir la freqüència amb què un determinat alumne NO es concentra, NO s´organitza o NO es motiva,  ens obliguem a fer un exercici que tingui per objectiu  identificar  situacions en les que aquest mateix nano Sí es motiva i SÍ es concentra i SÍ s´organitza. Podem fer servir una senzilla  llibreta de camp per anar fent anotacions a partir de la nostra observació. 

 

Jo  estic  convençuda que si cadascú de nosaltres, els docents ; que en aquest cas som com les formiguetes d´un gran exercit , des de la nostra petita parcel.la, ens proposem fer aquest treball d´observació, podrem donar resposta  a les necessitats de molts infants, en comptes d´abocar-los al món de l´etiquetatge, que és un món on només compten les respostes i que ignora tot el que he anat esbossant al llarg de la meva intervenció.

A PROPÒSIT DEL PROTOCOL DE DETECCIÓ DEL TDAH

Fa uns anys, el Col.legi de Logopedes , davant de la creixent demanda i la gran quantitat d´infants que eren derivats des de l´escola als serveis de logopèdia i al Creda per tal de ser diagnosticats d´un possible "trastorn de la parla ", va dur a terme una molt encertada iniciativa que va consistir en l´elaboració d´un interessantíssim material que porta per nom L´ús del llenguatge a l´escola .

Aquest document, que va adreçat als mestres, té com a primer objectiu, fer-nos veure que alguns alumnes poden presentar deficiències en l´àmbit lingüístic i poden necessitar, per tant , la intervenció especialitzada de professionals en la matèria; però molts d´altres - la majoria - presenten retards per manca de referent o per immaduresa. A aquest gran grup, no els cal un diagnòstic ni un suport específic, sinó un disseny acurat d´estratègies metodològiques i organitzatives que garanteixin un desenvolupament adequat del llenguatge.
El document, fa una anàlisi exhaustiva del que ha de ser el llenguatge a l´aula i ens recorda la presència que aquest ha de tenir en el desenvolupament de la jornada escolar.
Finalment, ens presenta tot un seguit d'estratègies metodològiques i organitzatives acompanyades d'exemples per a dissenyar activitats d'ensenyament-aprenentatge útils per al conjunt d'infants i, molt especialment, per a l'alumnat amb dificultats en l'àmbit lingüístic i comunicatiu.
No cal dir que a les escoles que s´ha utilitzat aquest document per a la reflexió de la seva pràctica diària, el nombre de derivacions ha disminuït de manera molt considerable. Em pregunto si també hauria disminuït el nombre de derivacions, si el Col.legi de Logopedes , en comptes d´elaborar aquesta guia didàctica, hagués optat per oferir als docents un protocol de detecció del " trastorn de la parla."

Comparteixo el plantejament base del Departament d´Ensenyament, d´oferir als docents eines per a la identificació de les dificultats d´aprenentatge. Una altra cosa és valorar si posar a l´abast dels docents tot tipus de protocols de detecció de possibles trastorns  - Dislèxia, , TDAH , autisme....- , és la millor manera de preparar als mestres per afrontar el repte que suposa el disseny d´una intervenció educativa adequada davant de certes dificultats d´aprenentatge; o bé, pot contribuir a que mestres i professors recorrin a aquestes eines de manera precipitada , sense haver esgotat la cerca d´estratègies per al gaudi i millora de la pràctica educativa.

En la meva opinió, mestres i professors no podem quedar-nos de braços creuats esperant l´arribada dels protocols als centres o utilitzar-los massa a la lleugera, per dos motius :

En primer lloc, perquè estarem contribuint a la promoció d´aquest trastorn; doncs encara que la teoria indiqui que la funció del mestre és només la d´una primera detecció, tots sabem que, a efectes pràctics, tenim una funció diagnòstica i força concloent.
A més a més, no podem oblidar que estem parlant d´un protocol basat en un senzill qüestionari que pren com a referència els criteris del DSM i que accepta la vessant neurològica com a causa única, ignorant que no hi ha consens professional ni sobre la existència real de trastorn, ni sobre el seu origen, ni sobre la seva detecció, ni sobre el seu tractament; per tant, el projecte té moltes possibilitats d´anar farcit de males praxis i de falsos positius amb les greus conseqüències que això comporta , que són  l´etiquetatge i la medicalització infantil.

En segon lloc, perquè l'escola, com a espai de socialització dels infants, ens permet conèixer als alumnes i observar la seva conducta en tot el seu context . A l'escola, mestres i alumnes ensenyem i aprenem, ens expliquem sentiments, tenim experiències conjuntes.... ens trobem com a persones i convivim. Són en aquests moments educatius on es mobilitzen els processos d'ensenyament i d'aprenentatge de l´infant. Jo penso que la nostra responsabilitat com a mestres no és detectar trastorns , sinó "redescobrir " com podem aprofitar les activitats diàries per treballar el desenvolupament de les diferents habilitats i dissenyar situacions educatives especialment adequades per a les diferents individualitats. 

Sempre es donarà el cas de l´alumne que malgrat tot, necessitarà una intervenció especialitzada i fins i tot, un diagnòstic; llavors el derivarem - però amb un informe descriptiu, de collita pròpia, que per això som professionals de l´educació i coneixem a l´infant-. 
 

Estic del tot convençuda que és impossible que tinguem un tant per cent tan alt de la població infantil amb trastorns mentals.
Si és així, potser haurem de començar a parlar de pandèmia. Però si no és així, ja és hora que  mestres, professors i pedagogs, agafem el timó i demostrem a la indústria farmacèutica que som capaços de donar resposta a les necessitats dels nostres infants.

NADAL A CASA, A l´ESCOLA I AL CARRER

Els moviments de Renovació Pedagògica dels anys seixanta i setanta, en el seu intent de recuperació de la tradició popular després dels anys de franquisme, van començar a introduir una pràctica  heredada de l´escola activa de finals del segle passat , com és la celebració de les festes populars dins del calendari escolar. Quaranta anys després, l´escola laica continua marcada  per la utilització pedagògica d´aquestes festes tradicionals. Si fa quatre dècades , ens va ser necessari recuperar els trets identitaris i folklòrics per a la reconstrucció d´una societat  cohesionada i en aquell moment,  formada per famílies de la terra i per altres provinents de diferents parts de la península; actualment , la seva utilització esdevé igual o més  necessària per a la incorporació de famílies provinents d´arreu del món, que arriben amb llengües i creences diverses.

Així com el desembre acaba a ritme de nadales i pastorets en moltes de les nostres escoles, també podem trobar  alguns centres educatius que, en la seva incapacitat de gestionar la diversitat cultural  i en el seu afany de defugir  d´essencialismes culturals i dogmatismes religiosos, no han trobat altra solució que la d´inventar  estranyes adaptacions festives per a aquestes dates. Així neix la Festa de la Pau, la Festa de la Solidaritat, la Festa dels Valors….
Dissenyen activitats alternatives pensant que és una manera  de respectar la pluralitat religiosa i el principi aconfessional de l´estat. Al meu entendre, aquesta reformulació de l´any liturgic està privant als infants de la riquesa d´una vivència cultural conjunta.

És una laïcitat  malentesa que pretén ignorar la dimensió religiosa com a condició universal bàsica de la humanitat;  principi que està present en totes les cultures i ho ha estat al llarg de la història.

És un laïcisme que entén el fenòmen religiós com un anacronisme i relega la fe a l´àmbit estrictament privat i íntim.  Els valors de Pau  i Solidaritat no es poden treballar sense aportar un referent cultural. És precisament aquest referent cultural treballat a partir dels símbols, qui  ens aporta els valors que incorporem al sentir-nos part  integrant d´una comunitat, d´un grup. És a partir d´aquí, que som capaços d´establir els paral.lelismes entre la nostra cultura i les altres, parant més atenció en  les semblances que en  les diferències.

 Els plantejaments cosmopòlites d´aigualir les tradicions  perquè " som d´enlloc i de tot arreu" ,no permeten als alumnes comprendre qui som, doncs ignoren  els nostres orígens judeocristians i priven als infants de l´estudi i l´anàlisi de la  situació sociopolítica de l´imperi romà on es va contextualitzar el naixement del mite que ha marcat totes i cadascuna de les nostres celebracions comunitàries. La manca de tradició condueix a moltes famílies al Nadal dels grans magatzems, de la desmesura i del  mercantilisme que ens imposa  Pares Noëls que queden molt ben contextualitzats en boscos nòrdics humits i plens de follets màgics, però no en la sequedat del bosc mediterrani, que és bosc de soques, alzines i pastors.

 En aquest sentit el pessebre és el símbol on queden recollits tots aquests elements mediterranis .

 És una escenificació del món rural on queden representada tota la  nostra cultura, les nostres arrels i els nostres oficis tradicionals. També s´hi reflecteixen els valors , doncs queda escenificat el naixement d´un infant i tota la societat que adquireix el compromís de protegir-lo. Els tres reis d´orient són la máxima representació de la pluriculturalitat i el caganer simbolitza la fertilitat de la terra. El tió, al igual que el nòrdic arbre de Nadal, és el fruït d´aquesta fertilitat.  

El pessebrisme és un fenòmen de ciutat iniciat per la burgesia del S.XVIII . 

A la gent del camp no li calia representar la natura

  Per altra banda, les nadales ja no són una  fidelitat a l’Evangeli, són manifestacions artístiques populars que esdevenen testimonis del nostre tarannà, de la nostra manera de fer i de pensar. Transmeten missatges i valors. Que les utilitzem per Nadal, no vol dir que siguin patrimoni exclusiu de persones amb conviccions cristianes. Avui, fer el pessebre, cantar nadales, recitar els poemes de Nadal…ja no és una qüestió de fe, sinó de tradició i identitat.

 

 El Nadal és una festa popular molt rica  en símbols i en contingut

 

 

No inventem adaptacions estranyes per a celebracions que sempre s´han viscut amb total normalitat, si us plau! aprofitem l´heritatge per treballar els valors, parem atenció en tots aquells símbols que no van associats a regalar res,  i fem que aquesta festa sigui una de les més viscudes i recordades a casa, a l´escola i al carrer!

EL SENTIT DEL BATXILLERAT

  La proposta de millora del batxillerat anunciada pel  govern d´Espanya, a part de coincidir amb una època on no es pot augmentar  la despesa econòmica, de moment només  planteja problemes de caràcter logístic  ( que si  3 cursos absorbint el 4t curs de l’ESO per als alumnes que hi accedeixin, que si els exàmens de revàlida, que si com incorporem aquest canvi en els col.legis que no imparteixen batxillerat... )

 Però , a banda de qüestions logístiques i organitzatives,  quin és el sentit  real del batxillerat ? per a què serveix? què han d´aprendre els joves durant aquesta etapa educativa i , en base a això, com s´hauria d´integrar aquesta etapa dins del conjunt del sistema?

La millora només pot venir d´una anàlisi del seu contingut . El batxillerat no es pot entendre només com un tràmit acadèmic que condueix  cap a la universitat, sinó que ha de servir  per elevar el nivell cultural del país, donar una cultura àmplia al nombre màxim de ciutadans  i  afavorir la màxima llibertat de pensament, creació i participació social .

Com molt bé diu el Dr Joan Manuel del Pozo, el nivell cultural d´un país és el nivell que ofereix el seu batxillerat. Així mateix,  assevera que  el nivell cultural  que tingui un metge, un advocat  o un arquitecte no l´haurà adquirit en la etapa universitària , sinó durant el batxillerat. 

 I té raó, perquè la funció de la universitat no és la contribució a un nivell cultural que ha d´arribar al màxim de ciutadans, sinó  l´especialització professional que té un caràcter molt més específic i selectiu.

Evidentment, els individus- uns més que altres, tot s´ha de dir - seguim desenvolupant cultura, competències i coneixements  durant tota la nostra vida, però aquesta  capacitat  de seguir aprenent i el gust i les ganes de fer-ho, s´adquireix - o s´hauria d´adquirir- en el Batxillerat. 

Ningú no podrà  formar-se com a professional ( universitat )  si abans no s´ha format com a ciutadà

 ( batxillerat ) .

 Al fil d´aquest assumpte ,el proppassat  28 de setembre  va tenir lloc un seminari acadèmic a la seu  de l´Institut d´Estudis Catalans on professionals  i estudiosos representants  d´aquesta institució i del  Col·legi  Oficial de Doctors i Llicenciats., es van reunir per identificar les característiques que ha de tenir un batxillerat  que integri sense contradicció, les perspectives cultural, professional i pedagògica. 

 

 Els diferents experts  van presentar  propostes agrupades en quatre àmbits: 

-Valor social, econòmic i cultural dels estudis de batxillerat.  

 -Els continguts i àrees: coneixement i pensament.
- Competències d’avui: la nova enciclopèdia digital, lectura i expressió textualitzada d’imatges i relats icònics.
- Noves formes organitzatives: formats didàctics; horaris, calendari i recerca, tècniques i aprenentatge servei; dispositius tecnològics d’informació.

Les dues coordenades que van guiar  les diferents aportacions, van ser :
-Que els joves assoleixin una cultura completa i àmplia.
-Que ho facin motivats pel gust d´aprendre i de descobrir.

El document resultant d´aquesta  acció conjunta de la Societat Catalana de Pedagogia (Secció de Filosofia i Ciències Socials)-IEC i Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, s´ha tramès  al “Ministerio de Educación Cultura y Deporte” que és qui avui emprèn la iniciativa de modificar l’actual batxillerat i també al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya a qui correspon regular els estudis catalans. S´actua amb la intenció  que el document tingui algun efecte en els òrgans de decisió política aportant  la màxima iniciativa de contingut ja que aquest no vindrà donat per l’estructura del sistema  escolar.

 Descarregueu el document en format PDF  

La presentació del document “El  Batxillerat “, va tenir lloc el proppassat 24 d´octubre a la seu de l´Institut d´Estudis Catalans i va anar acompanyada de la magistral  LIiçó inaugural a càrrec del Dr. Joan Manuel del Pozo, professor de la Universitat de Girona, amb el títol : 
 "Batxillerat, sentit i valors" .

VÍDEO DE LA SESSIÓ

ARA, LA LOMCE

Ja m´he llegit  l´avantprojecte de la Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa que en aquest cas, s´anomenarà  LOMCE i que, atesa la recentralització del 65% dels continguts i dels criteris d´avaluació, converteix la nostra escola catalana en la més espanyola  dels darrers trenta anys.

Tot apunta a que la LOMCE s´aprovarà de  la mateixa manera que  es van aprovar en el seu dia la LODE, la LOGSE, la LOPEG , la LOCE i la LOE, és a dir : sense consens polític ni social, per la qual cosa queda oberta a ser derogada pel següent govern, que podrà redactar una LODEG, LOMSEG, LOPSEG….o qualsevol altre nom que se li  pugui ocórrer, tan bon punt arribi a la Moncloa.

Quan de temps haurem d´esperar per tenir una llei d´educació basada en la pedagogia  i al servei dels ciutadans, per comptes d´un instrument ideològic basat en la política i al servei del govern de torn ?

Són molts els aspectes que m´agradaria comentar d´aquest avantprojecte de Llei, però com que també m´agradaria fer-ho de manera rigurosa i exahustiva, avui només analitzaré dos dels punts que han ocasionat més debat i desconfiança: la introducció de les revàlides i la publicació dels resultats dels centres.

En relació a la introducció d´una prova de revàlida al final de cada etapa i al fil de l´argument del Ministre Wert de que” les proves d´avaluació milloren l´aprenentatge perquè els resultats dels informes de la OCDE demostren que els països amb millors resultats tenen una forta cultura de l´avaluació” , cal dir  que reforçar l´avaluació esdevé absolutament necessari per a la millora dels resultats, però també cal aclarir que aquesta avaluació ha de tenir eficàcia pedagògica, ha d´estar integrada en el procés des de bon inici i ha de permetre identificar les dificultats d´aprenentatge per fer un acompanyament eficaç. Quan les proves d´avaluació esdevenen una simple aduana, no milloren els resultats del sistema, sinó que el converteixen en un sistema educatiu selectiu que paradògicament té, en la seva etapa obligatòria, un principi inclusiu i universal. Finlàndia, per posar un exemple,ha aconseguit tal grau d´integració de l´avaluació dins del procés com a eina de detecció de dificultats i acompanyament, que ha decidit prescindir de la figura de la inspecció educativa. De tots és sabut que el segon de Batxillerat s´ha convertit en un curs preparatori per a la selectivitat. Pot passar el mateix en el curs anterior de cada revàlida i l ´objectiu de l´educació obligatòria no pot ser aprovar, sinó desenvolupar en l´alumne el gust per aprendre i la capacitat de seguir aprenent. La tan anhelada cultura de l´esforç  només pot venir de la mà de la motivació.

Esgarrifada m´he quedat quan he llegit que de manera excepcional, un alumne pot repetir el darrer curs de la secundària obligatòria dues vegades consecutives. No em vull ni imaginar l´aversió que generarà cap a l´escola un adolescent de setze anys que hagi de cursar quart d´ESO tres vegades seguides!

Pel que fa a la decisió del Ministerio de fer públics els resultats dels centres com a eina de millora del sistema, caldria recordar-li al ministro que , a diferencia del que passa en en món productiu, en el sistema educatiu el resultat és un element a tenir en compte, però no és l´unic . Les escoles no poden ser avaluades pel resultats dels seus alumnes, sinó per la incidència que han fet en el desenvolupament del seu alumnat .  Amb aquest principi s´actua al Regne Unit: els resultats que publica la BBC no són publicats de manera descontextualitzada, sinó acompanyats d´una sèrie de dades que permeten a les famílies i a la societat, veure quin és el valor afegit que una determinada escola aporta als seus alumnes, al marge dels seus resultats. 

Elevación del anteproyecto de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa al Consejo de Ministros

http://www.educacion.gob.es/horizontales/prensa/actualidad/2012/09/20120926-anteproyecto-lomce.html

Sobre la reforma de la Llei de Costes i el Plan Integral Nacional de Turismo

Davant de les greus conseqüències que la salvatge expansió urbanística i inmobiliària ha tingut per al medi ambient, per al paisatge i per a la societat en general, el Govern d´Espanya està convençut que  el turisme  ha de continuar sent  un sector clau per al desenvolupament econòmic  del nostre país i preveu que serà un dels primers sectors en sortir de la crisi, per la quantitat de llocs de treball que genera de manera directa, i perquè esdevé dinamitzador d´altres activitats complementàries com la construcció, el transport, o la fabricació de tot tipus de productes per als turistes. Sota aquest pronòstic i amb la sana intenció de que vinguin més visitants, de més qualitat  i que gastin més diners, l´equip de Rajoy ha apostat per donar el seu suport a la que ha de ser la principal font d´ingressos i motor econòmic d´aquest país, aprovant el passat mes de juny el Plan Integral Nacional de Turismo, elaborat pel Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme. El pla compta amb un pressupost de 18.000 milions d´euros i estableix les principals directrius per als propers quatre anys partint de dues premises: la necessitat d´atraure el turisme cultural, rural, urbà i gastronòmic; i la conciliació entre el desenvolupament econòmic i la sostenibilitat mediambiental .

Certament, la perpetuació d´un model turístic  preponderantmet econòmic, fruit d´una època on mostrar cultura era una prohibició i només ens estava permès  vendre patrimoni no renovable  a visitants que venien  a torrar-se al sol com una xurruca, és d´una obsolència socio-econòmica,cultural i mediambiental  insostenible.

Un turisme  ben gestionat pot tenir un paper molt important  en la preservació del patrimoni cultural i dels valors del nostre país, així mateix pot esdevenir una via de dinamització de la nostra tradició industrial i productiva, sempre que aquesta gestió turística tingui capacitat i voluntat de convertir al visitant d´avui en un prescriptor dels nostres productes quan arribi al seu país. No pot haver millor promoció que la de donar  valor a l´expressió de la nostra terra i la nostra gent i fugir  d´estratègies  que pretenen convertir-nos en una destinació competitiva i de masses.

Cal afegir que la gestió sostenible del litoral, a més de ser un imperatiu ambiental, és també una necessitat econòmica. Preservar els paisatges no només ens protegirà dels desequilibris dels escosistemes, sinó que contribuirà a complir les expectatives d´un tipus de turisme que demana qualitat paisatgística i identitat cultural. La depredació dels recursos naturals no és únicament  una agressió per al medi ambient, constitueix també la  demolició d´un model econòmic sostenible .

Tot i així, les contradiccions entre els objectius del Pla i les actuacions que s´estan duent a terme, desperten el meu escepticisme. Per citar algun exemple, em referiré  a la reforma de la Llei de costes proposada pel Govern d´Espanya, que recorda més a la que a finals dels seixanta va permetre el desenvolupament de projectes inmobiliaris que han destrossat gran part de la nostra costa, que no pas una reforma que camini  cap a la conciliació  entre economia i sostenibilitat. La seva aprovació pot  suposar un gran retrocés en la protecció de la naturalesa i ens pot conduir a la privatització d´un litoral que des de 1988   rep  la consideració de domini públic.

Sembla que els catalans ens lliurarem del projecte Eurovegas que, a part de suposar una sobrexplotació del territori  i una despesa energètica inassumible que no sembla guardar massa coherència amb les bondats del Pla, respon al mateix  model econòmic basat en l´especulació inmobiliaria i el crèdit  financer  que ens ha portat on  som; però mentres que un macro-complexe d´oci , joc i desarrelament , s´ha presentat  com la solució a la crisi; s´ha desatès  l´intent de creació de la Reserva Marina d´Interès Pesquer de les Illes Formigues que  pretenia impulsar els mètodes de pesca tradicional sostenible i donar continuitat a un dels principals sectors de desenvolupament econòmic de l´Empordà.

La meva proposta és que bona part d´aquests 18.000 euros, més que invertir-se en projectes foranis que aterrissen un bon dia  imposant condicions, s´inverteixin en iniciatives on el valor cultural de la  tradició, del  sentit de pertanyença i de la  protecció del producte autòcton, s´afegeixen al valor econòmic i el potencien.